La plaça del Diamant es situa durant la Guerra Civil Espanyola, la Postguerra i la República, encara que no s'especifica l'any concret sabem que és al voltant dels anys 1936-1939, per això el temps verbal que utilizta l'autora és el passat, perquè l'obra està escrita com si fos un diari de Natàlia, la protagonista, en què recorda que li va passar, com se sentia i com va reaccionar.

 

Majoritàriament l’obra està escrita en passat, sobretot s’utilitza el passat perifràstic i l’imperfet. 

 

“Estava cansada; em matava treballant i tot reculava.” (pàg. 171).

“Em vaig adormir amb el cap que se’m partia i amb els peus com un glaç.” (pàg. 213)

“M’hi vaig presentar sola i tremolant [...]” (pàg. 139)

 “Dormia malament i tot em feia nosa.” (pàg. 115-116)

 “Em vaig enfadar tant que les galtes em cremaven.” (pàg. 77)

 “I  a mi em feia mal aquell partir de veure’ls sortir amb la moto i la senyora.” (pàg. 131)

 “I vaig guardar les dues monedes [...]” (pàg. 185)

 “[...] Vaig explicar la història del reixat a en Quimet [...]” (pàg. 157)

 “[...] I jo vaig mirar la gent, em vaig girar a mirar [...]” (pàg. 217)

 “Vaig sentir que em cridaven [...]” (pàg. 195)

“Se’n va anar al front d’ Aragó i jo vaig fer com sempre.” (pàg.185)

 “Si em posava a pensar em trobava voltada de pous i a punt de caure  qualsevol.” (pàg. 185)

 

 

 

Encara que també s’utilitza el present quan els personatges mantenen un diàleg. 

“No estàs cansada?”(pàg. 225)

“Vol galetes?” (pàg. 232)

“Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena [...]” (pàg. 218)

“Venim per l’anunci de la torre.” (pàg. 155), “Abans de nàixer som con peres [...]” (pàg. 118)

 “Què t’ha dit quan estàveu soles a la cuina? –Que eres molt bon noi. –Ja m’ho pensava.” (pàg. 79)

“Pere?...I va fer una cosa amb la boca. No sé qui vols dir. –Aquell noi que vaig deixar per casar-me amb tu. –No li has parlat pas?” (pàg. 111)

 “Agafa’t fort que ara farem el maco.” (pàg. 99)

 “Avui farem el litoral.” (pàg. 99)

 “-Què feies, tan quieta?” (pàg. 97)

“Això són coloms de presó!” (pàg. 161)

 

 

 

A vegades, també s’utilitza el futur i el condicional per a parlar de coses que passaran o que podrien passar més avant dins d’un temps passat, aquestes figures literàries s’anomenen anticipacions.

 “[...] No més em faltaria que en Quimet em portés coloms d’un altra mena.” (pàg. 172)

 “Tancaria els nens al menjador, avisaria bé el nen que si li parlava com si fos una persona gran m’escoltava i un dematí passa de pressa.” (pàg. 139)

“La casa que ens faríem havia de ser a la part alta de Barcelona.” (pàg. 161)

 “[...] Perquè em vindria a veure la Julieta [...]” (pàg. 195)

 “Els coloms els tindria en una torre especial, a una rampa que pujaria [...] es llançarien a volar pel Tibi i pels  voltants.” (pàg. 162),

“[...] M’havia dit que al cal cap d’un any seria la seva rinsenyora [...]” (pàg. 69)

 “Jo us casaré.” (pàg. 92)

“ I si els nens s’asseien per terra al terrat de seguida estaven voltats de coloms que es deixaven tocar.” (pàg. 160)

 “[...] Si bé el seu nom estava perdut, volia, si era un nen [...]”(pàg. 115)

“Deia que podríem tenir vuitanta, ben venuts, podria començar a pensar a tancar la botiga i pot ser comprar aviat un terreny i en Mateu li faria [...]” (pàg. 161).

Com es veu clarament en aquestos exemples la protagonista parla dels plans que té i que succeiran en un futur pròxim. Predomina l’ús del futur simple en totes les anticipacions.