Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. Va nàixer Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908.  

 

És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa va és solitària. D'una banda és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents. 

Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària.

 

Durant la República va col·laborar amb la premsa en diversos mitjans com La Veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador. A l'iniciar-se la Guerra Civil espanyola, Rodoreda va col·laborar amb el Comissariat de propaganda de la Generalitat. En 1939 es va exiliar a França junt amb altres escriptors catalans, va deixar el seu fill a càrrec de sa mare i no va poder tornar a veure-ho fins a catorze anys més tard. En l'exili va conéixer a qui es convertiria en el seu gran amor: Armand Obiols. Encara que ell era casat i tenia fills, es va iniciar una relació que duraria tota la seua vida. Van viure a París, però, a l'esclatar la segona guerra mundial es van mudar primer a Bordeus i després a Ginebra, on Rodoreda va treballar com a traductora per a la Unesco. En Suïssa va escriure La plaça del Diamant que ha sigut considerada com la novel·la més important de la narrativa catalana de postguerra i la que la va consagrar no sols davant de la crítica sinó davant del públic, ja que va ser un gran èxit de vendes. 

 

Es considera  l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües diferents.

 

La seua obra se sol dividir en tres períodes:

 

Els anys d’aprenentatge: primera etapa a la que pertany Aloma, novel·la pessimista, psicològica i simbolista, que narra unes relacions amoroses entre una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida.

 

L’etapa de maduresa: s’inicia amb la publicació de Vint-i-dos contes (1958) i a aquesta a més pertany La plaça del Diamant. Són històries d’amor que reflecteixen un gran pessimisme i mostren la incomprensió i la incomunicació dels protagonistes.

 

La vellesa: última etapa que s’inicia amb La meva Cristina i altres contes (1967), que implica un canvi per la incorporació d’un món mític on dominen els personatges masculins. A esta estapa pertany també el Mirall trencat.