En aquest treball parlarem del tipus de novel·la coneguda com novel·la psicològica en general i, més concretament, aplicada a La plaça del diamant, obra de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda, que treballem en aquesta avaluació.

 

 

La novel·la psicològica és una obra de ficció en prosa que dóna importància a la psicologia i el món interior dels personatges (característica influenciada pels estudis de Sigmund Freud), els seus motius, circumstàncies i acció interna, afectada per l’acció externa.

 

 

Aquest tipus de novel·la sorgí a començaments del s. XX, contrari al Realisme i Naturalisme que predominaven. Les primeres grans novel·les psicològiques van ser escrites per Dostoievski i Stendhal, encara que alguns dels autors més representatius van ser James Joyce i Virginia Wolf, ambdós influenciats per les teories freudianes del subconscient. Aquestos autors van marcar la perspectiva de Mercè Rodoreda, especialment Joyce.

 

 

Marcel Proust va ser un dels altres grans exponents de la novel·la psicològica. Proust va fer una concepció diferent d’aquest tipus de novel·la, analitzant l’ànima dels seus personatges de forma minuciosa i profunda. La seua obra més important és En busca del temps perdut, que agrupa set volums. Hem agafat dos fragment d’un d’ells en què es veuen clarament algunes de les característiques de la novel·la psicològica, que més avant explicarem en profunditat.

 

 

“Per descomptat, i jo ho sabia, no era que estimés a Albertina en absolut. L'amor no és potser una altra cosa que la propagació d'aquests onatges amb que una emoció sacseja l'ànima.” (La presonera)

 

“Si l'amor no és etern, segurament és perquè els records no segueixen sent sempre veritables i perquè la vida està feta de la perpètua renovació de les cèl·lules.” (La fugitiva)

 

 

Novel·la psicològica catalana:

 

 

A més de Mercè Rodoreda, els autors catalans més representatius d’aquesta novel·la són Llorenç Villalonga i Pons, Miquel Llor o Carles Soldevila.

 

 

La novel·la psicològica catalana entra dins de la literatura de postguerra, amb el final de la Guerra Civil Espanyola, una etapa difícil per al desenvolupament de la literatura catalana per la profunda repressió. La plaça del Diamant és una visió de la Guerra Civil Espanyola a través de la vida quotidiana i sentimental d’una dona de classe obrera: Natàlia (o Colometa).  

 

 

Característiques:

 

Seguidament analitzarem les característiques de la novel·la psicològica en general, i aplicarem unes quantes a La plaça del Diamant.

 

 

-Subjectivització: es tracta de veure la realitat d’una manera totalment subjectiva i personal, des del punt de vista del autor (o el personatge principal). Aquesta és una característica rellevant en les dues cites de Proust que hem mencionat abans, ja que el autor dóna la seua visió un poc peculiar de l’amor.

 

 

Monòleg interior del protagonista:

 

- Indirecte: el personatge parla per ell mateix; és un conjunt de pensaments interiors d’una persona plasmats al llibre d’una manera desordenada.

- Directe: les paraules del personatge van dirigides a un interlocutor o persona que escolta, i que mai es fa present.

 

- Introspecció en la psicologia dels personatges: es tracta d’inspeccionar els seus sentiments i pensaments.

 

- Món interior del protagonista: tot allò que el protagonista du dins. Aquesta característica s’identifica en gran mesura amb l’anterior.

 

- Discurs directe lliure: només hi ha les paraules del personatge que parla, sense verb introductori ni trencament oracional.

 

- Temps interior: els protagonistes recorden el seu passat suggerit per objectes o sensacions. Això trenca el fil de la narració.

 

- També hi ha un particular interès en la psicologia de la dona, per considerar-la més complexa i interessant.

 

 

En aquesta novel·la trobem moltes de les característiques pròpies de la novel·la psicològica, com per exemple:

 

Monòleg interior:

 

Aquest és un recurs molt present en l’obra de Mercè Rodoreda. A totes hores Natàlia està fent-nos arribar els seus pensaments narrats en primera persona.

 

 

“...i vaig pensar que havia d’apilotar la tristesa, fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la.” (pàg.111)

 

 

“Sentia una brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar [...] ¡tot a passeig! Escala de paleta, espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, ¡tot a passeig! La golfa del terrat per a mi, la volta dels coloms aturada...” (pàg.76)

 

 

“Si en Quimet no era mort, tornaria. ¿Qui em podia dir que l’havia vist mort? Ningú. [...] ¿I si era viu com el pare de l’amiga de la Rita, i tornava malalt i em trobava casada amb l’adroguer de les veces? Només pensava en això.” (pàg.40)

 

 

Discurs directe lliure:

 

Encara que menys habitual, també podem trobar alguns exemples d’aquest tipus de discurs, sense cap mena de verb o signe de puntuació introductori:

 

 

“... i em va agafar pel braç i em va aturar, ¿que no veu que me la robarien, Colometa?” (pàg.70)

 

 

“I un dia va venir a trobar-me, ¿quin mal és, fer d’escamot?” (pàg.71)

 

 

“Arrencada cap a mi i enganxat a les faldilles i no em deixis, no em deixis, que em moriré i tots em pegaran i jo que no es moriria i que no li pegarien.” (pàg.204)

 

 

Subjectivització:

 

Aquesta característica es por veure quan Natàlia es deixa emportar per la seua visió de la vida, fent-nos arribar les seues opinions.

 

 

“I els meus nens... Jo no sé, perquè ja se sap que una mare sempre exagera, però eren dues flors. No eren per a guanyar cap primer premi, però eren dues flors.” (pàg.139)

 

 

 Introspecció en la psicologia dels personatges i món interior del protagonista:

 

Veiem aquesta característica quan Rodoreda es refereix a la manera de ésser o de pensar de Natàlia.

 

 

“...perquè jo era així, que patia si algú em demanava alguna cosa i havia de dir que no.” (pàg.67)

 

 

“El meu pare casat amb una altra i jo sense la meua mare que només vivia per tenir-me atenció. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant” (pàg.68)

 

 

“...era la primera vegada que ens havíem de trobar en un parc. Al dematí havia fet molts disbarats pensant en la tarda perquè tenia un neguit que no em deixava viure.” (pàg.72)

 

 

“...perquè jo, de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pena molt endins [...] Perquè en Pere [...] em va dir que li havia desfet la vida. (pàg.72-73)